Phonsavan i ViengXai

on

Deixant Vang Vieng errera em dirigeixo a Phonsavan. Un poblet petit i acollidor famós únicament per estar a prop de ‘plain of jars’ o com ho tradueix la Lonely, ‘llanura de jarras’. Un lloc on sempre hi ha hagut una espècie de gerres milenàries que ningú sap dir d’on provenen.

Phonsavan

Al poblet m’hi trobo bé, amb un carrer principal, una backery on menjar donuts i prou petit i acollidor per casi viure-hi. M’allotjo a la Kongken Guesthouse, en uns bungalós ben acondicionats i el sr Ken que és un crack. Si bé li pregunto per l’excursió de l’endemà al plain of jars i ho trobo car perquè el grup és massa petit, ell no té problema en explicar en un anglès justet però que li permet sortir-se’n de totes, com arribar als diferents llocs d’un mapa que té allà.
Finalment llogo una moto (80m KIPS) per fer la ruta sol dient que no a un grup d’anglesos i altres anglesos-natius que haviem parlant de fer-ho junts (collons com costa l’idioma aquest!). Prefereixo anar al meu aire i deixar d’estar tancat en una furgo un dia més.

Plain of jars és un lloc peculiar, on cobren entrada per veure unes roques en forma de gerres exteses per uns quants camps i alguna que altra cova. El lloc està bé però no mata tampoc. El visito ratllat perquè se m’acaba de trencar la clau de la moto a l’intentar obrir el seient i només faig que pensar quant em cobrarà per això i si podré tornar a Phonsavan amb la gasolina que em queda abans de poder tornar a obrir el seient per reomplir-lo.

Tot i així, després em dirigeixo a un esquelet d’un tanc rus, força xulo prop del site 2 de les jars (on no entro perquè el Ken m’ha dit que tots son iguals i passo de pagar).

Després torno a Phonsavan, a parlar amb el propietari de la moto a veure com ho fem per obrir el seient per poder posar ‘xufla’ al trasto i què fem amb la clau. Tot se soluciona ràpidament, m’obra el seient amb una altra clau que previament golpeja amb un vell míssil per aplanar-la i sense pagar res, un somriure i prou.
A la tarda em foto una pallisa, me’n vaig a veure una cova a 60km, una waterfall i un camp de bombes on està plè de cràters, ta bé.

Xam Neua / ViangXai

El viatge fins allà son unes 7h amb furgo que passen prou ràpid, amb la dormideta, la música i la parada per dinar la noddle soup de rigor.
A Xam Neua no hi ha turistes, crec que només deu ser recomanada la visita a la Lonely així que hi ha poca gent. Acabo sopant amb un italià depresiu a un lloc on demanes chicken i et porten no ho sé, gos? rata? no ho sé, en tot cas, allà es va quedar.
La visita a les coves de ViangXai val bastant la pena. Malgrat l’entrada (60m KIPS) l’audioguia que incorpora és bastant guapa. Vaja, que està en anglès i l’entenc, explica molt bé i complementada amb sons dels avions i de l’entorn.

Un guia ens porta per les diferents coves i acaba de resoldre dubtes. La veritat és que costa d’imaginar 2.000 laosians amagats en coves sense saber què passa perquè un país anomenat Estats Units està fotent bombes al país de costat (Vietnam) i de passada et toca el rebre. Curiosament es veu que els pilots no sabien on s’amagàven els laosians així que deixàven anar les bombes allà on veien o pollastres o gossos. Fort eh.

La distància entre Xam Neua i ViangXai la torno a fer amb moto, no sé els km però a la pràctica és una hora perquè la carretera està com està. Al matí fa una rasca de Déu, a la tarda, és un plaer.

Fiuuu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada